dimecres, 2 de juny del 2010

Somnis entre guerres


FITXA ARTÍSTICA:

Autors: Paul Hindemith, Manuel de Falla i de Albert Roussel.
Director: Francesc Guillén
Clavicèmbal i piano: Daniel Espasa
Lloc: Teatre Auditori de Granollers - Sala petita








Sinopsi:

Les obres d'aquest programa varen ser escrites entre 1908 i 1926. Un període convuls i molt dinàmic del segle XX. Roussel es va implicar activament en els moviments progressistes de la França dels anys vint i trenta i tant Falla com Hindemith varen sofrir la repressió del feixisme. Eren músics compromesos amb el poble, amb la revolució dels esperits i dels costums , amb un món nou. Les il·lusions que es van crear en aquesta època de revoltes populars, guerres mundials, forts contrastos i expansió de nous ideals (comunisme versus feixisme amb permís dels moviments anarquistes i de l'auge dels nacionalismes), va propiciar un gran dinamisme artístic. Músiques per a públics d'amateurs, d'amics, per ser interpretades per formacions orquestrals de petit format, per a èpoques de crisi, amb pocs efectius, escassos pressupostos, en fi com si diguéssim músiques per a temps actuals...


Crítiques:

Somnis entre guerres de L’orquestra de cambra de Granollers, és un concert amb diferents peces, de tres compositors diferents: Paul Hindemith, Manuel de Falla i de Albert Roussel.El que tenen en comú els tres músics és que van composar en èpoques de guerra i la seva música era diferent a la que hi havia en aquell moment, per això el concert porta aquest nom, ja que la música que componien trencava els esquemes de la guerra.Les peces triades eren molt especials, ja que et feien crear un imaginari molt potent dins del teu cap. Respecte a la tècnica dels músics no hi res a dir dolent, no va haver-hi errors i tots anaven coordinats. Una vegada més, ni hi havia interpretació per part dels músics, tot i que no ho esperava, ja que es tracta d’un concert, hagués preferit una mica d’interpretació.Jo no coneixia els components de l’orquestra, però va ser molt fàcil identificar que hi havia dues persones de renom, a aquest se’ls va donar un tracte superior, això no em va agradar, tot i que entenc i espero que se’ls fagi una referència, això no vol dir que s’hagi de donar un tracte de superioritat, però suposo que això sempre passa.Per una altra banda, em van agradar molt les presentacions que feia el director de l’orquestra sobre els compositors. Ho feia amb molta naturalitat i trencava una mica amb la serietat de l’acte. Et feia sentir còmode i la informació que donava no era de diccionari, sinó desenfadada i amb tocs d’opinió personal del compositor.El concert està dividit en dues parts, i en cadascuna d’aquestes hi ha diferents composicions d’instruments, de corda i de vent. Hi ha dos instruments peculiars que cal destacar, un n’és el clavicèmbal, tocat per Daniel Espasa, i l’altre és l’acordió. Aquests dos instruments, tot i que no formaven part de la mateixa composició, donaven un so molt especial a les peces corresponents.Quan vam anar a veure el concert, pensava que no m’agradaria gaire, tot i que m’agrada la música clàssica o neoclàssica, no pensava que veure un concert d’aquesta també em pogués agradar, però així va ser, potser va ser per les peces que van interpretades, segons els meu parè molt encertades per a la temàtica del concert, que a més va ser durant el dia mundial de la pau.El concert va ser a la sala petita de l’Auditori de Granollers, tot i que és més intima, és molest que les files estiguin tan juntes, ja que és difícil passar entre elles, però en general va ser agradable trobar-se en aquella sala gaudint del concert.

dimarts, 1 de juny del 2010

Il trovatore al Liceu


FITXA TÈCNICA

Autor:Giuseppe Verdi
Tamaño de fuenteANY/TEMPORADA:
2009/10
DIRECTOR D'ESCENA:
Gilbert Deflo
ESCENOGRAFIA I VESTUARI:
William Orlandi
IL·LUMINACIÓ:
Joël Hourbeigt
NOVA COPRODUCCIÓ:
Gran Teatre del Liceu
Théâtre du Capitole (Toulouse)
Ópera de Oviedo
Teatre la Llotja de Lleida


CRÍTICA DE XAVIER CESTER

Els quatre millors cantants del món era el que, segons Caruso, necessitava Il trovatore. Els temps han canviat molt i els millors cantants del 2009 segurament no poden abordar el capolavoro verdià. Ja que no inapel·lable, el Liceu ha reunit almenys un equip plausible, que és una manera educada de dir que hi ha el que hi ha. Per volum, el Manrico de Marco Berti pot fer il·lusió d'heroïcitat, esvaïda aviat per un cant monocrom amb intents poc reeixits per modular-lo. Fiorenza Cedolins va destil·lar de forma intermitent les essències, amb una Leonora de poc pes dramàtic i massa tendent a l'autocomplaença. Vittorio Vitelli va mostrar un instrument prometedor, agradable de color i línia aplicada, però el seu Luna immadur va tenir ben poc relleu. Només l'Azucena de Luciana D'Intino tenia el format apropiat, explotant sense por la rotunditat del seu greu. Marco Armiliato va preferir la gris eficiència (tot i algun desajust) a la visceralitat fatalista que requereix l'obra, i va obtenir una bona resposta d'orquestra i cor (tan justos van de plantilla que necessiten reforços per a un Trovatore?).

Teatre èpic, òpera zen? Són paraules boniques que no amaguen la nul·litat dramàtica del muntatge de Gilbert Deflo. Cortina amunt, cortina avall, cantants perduts en un escenari desolat, estatisme i gestualitat estereotipada amb moments de vergonya aliena (la coreografia del cor de soldats): Il trovatore pot tenir una trama al límit de l'impossible, però, si s'intenta, segur que ofereix més possibilitats que una risible confrontació entre Clicks de Playmobil blaus i vermells. A més, descarregar la feina en els cantants només es pot fer quan aquests responen amb veus pletòriques, cosa que tampoc va ser el cas al cent per cent en aquest deslluït aniversari.