Somnis entre guerres

FITXA ARTÍSTICA:

Autors: Paul Hindemith, Manuel de Falla i de Albert Roussel.
Director: Francesc Guillén
Clavicèmbal i piano: Daniel Espasa
Lloc: Teatre Auditori de Granollers - Sala petita








Sinopsi:

Les obres d'aquest programa varen ser escrites entre 1908 i 1926. Un període convuls i molt dinàmic del segle XX. Roussel es va implicar activament en els moviments progressistes de la França dels anys vint i trenta i tant Falla com Hindemith varen sofrir la repressió del feixisme. Eren músics compromesos amb el poble, amb la revolució dels esperits i dels costums , amb un món nou. Les il·lusions que es van crear en aquesta època de revoltes populars, guerres mundials, forts contrastos i expansió de nous ideals (comunisme versus feixisme amb permís dels moviments anarquistes i de l'auge dels nacionalismes), va propiciar un gran dinamisme artístic. Músiques per a públics d'amateurs, d'amics, per ser interpretades per formacions orquestrals de petit format, per a èpoques de crisi, amb pocs efectius, escassos pressupostos, en fi com si diguéssim músiques per a temps actuals...


Crítiques:

Somnis entre guerres de L’orquestra de cambra de Granollers, és un concert amb diferents peces, de tres compositors diferents: Paul Hindemith, Manuel de Falla i de Albert Roussel.El que tenen en comú els tres músics és que van composar en èpoques de guerra i la seva música era diferent a la que hi havia en aquell moment, per això el concert porta aquest nom, ja que la música que componien trencava els esquemes de la guerra.Les peces triades eren molt especials, ja que et feien crear un imaginari molt potent dins del teu cap. Respecte a la tècnica dels músics no hi res a dir dolent, no va haver-hi errors i tots anaven coordinats. Una vegada més, ni hi havia interpretació per part dels músics, tot i que no ho esperava, ja que es tracta d’un concert, hagués preferit una mica d’interpretació.Jo no coneixia els components de l’orquestra, però va ser molt fàcil identificar que hi havia dues persones de renom, a aquest se’ls va donar un tracte superior, això no em va agradar, tot i que entenc i espero que se’ls fagi una referència, això no vol dir que s’hagi de donar un tracte de superioritat, però suposo que això sempre passa.Per una altra banda, em van agradar molt les presentacions que feia el director de l’orquestra sobre els compositors. Ho feia amb molta naturalitat i trencava una mica amb la serietat de l’acte. Et feia sentir còmode i la informació que donava no era de diccionari, sinó desenfadada i amb tocs d’opinió personal del compositor.El concert està dividit en dues parts, i en cadascuna d’aquestes hi ha diferents composicions d’instruments, de corda i de vent. Hi ha dos instruments peculiars que cal destacar, un n’és el clavicèmbal, tocat per Daniel Espasa, i l’altre és l’acordió. Aquests dos instruments, tot i que no formaven part de la mateixa composició, donaven un so molt especial a les peces corresponents.Quan vam anar a veure el concert, pensava que no m’agradaria gaire, tot i que m’agrada la música clàssica o neoclàssica, no pensava que veure un concert d’aquesta també em pogués agradar, però així va ser, potser va ser per les peces que van interpretades, segons els meu parè molt encertades per a la temàtica del concert, que a més va ser durant el dia mundial de la pau.El concert va ser a la sala petita de l’Auditori de Granollers, tot i que és més intima, és molest que les files estiguin tan juntes, ja que és difícil passar entre elles, però en general va ser agradable trobar-se en aquella sala gaudint del concert.

Il trovatore al Liceu

FITXA TÈCNICA

Autor:Giuseppe Verdi
ANY/TEMPORADA:
2009/10
DIRECTOR D'ESCENA:
Gilbert Deflo
ESCENOGRAFIA I VESTUARI:
William Orlandi
IL·LUMINACIÓ:
Joël Hourbeigt
NOVA COPRODUCCIÓ:
Gran Teatre del Liceu
Théâtre du Capitole (Toulouse)
Ópera de Oviedo
Teatre la Llotja de Lleida

CRÍTICA DE XAVIER CESTER

Els quatre millors cantants del món era el que, segons Caruso, necessitava Il trovatore. Els temps han canviat molt i els millors cantants del 2009 segurament no poden abordar el capolavoro verdià. Ja que no inapel·lable, el Liceu ha reunit almenys un equip plausible, que és una manera educada de dir que hi ha el que hi ha. Per volum, el Manrico de Marco Berti pot fer il·lusió d'heroïcitat, esvaïda aviat per un cant monocrom amb intents poc reeixits per modular-lo. Fiorenza Cedolins va destil·lar de forma intermitent les essències, amb una Leonora de poc pes dramàtic i massa tendent a l'autocomplaença. Vittorio Vitelli va mostrar un instrument prometedor, agradable de color i línia aplicada, però el seu Luna immadur va tenir ben poc relleu. Només l'Azucena de Luciana D'Intino tenia el format apropiat, explotant sense por la rotunditat del seu greu. Marco Armiliato va preferir la gris eficiència (tot i algun desajust) a la visceralitat fatalista que requereix l'obra, i va obtenir una bona resposta d'orquestra i cor (tan justos van de plantilla que necessiten reforços per a un Trovatore?).

Teatre èpic, òpera zen? Són paraules boniques que no amaguen la nul·litat dramàtica del muntatge de Gilbert Deflo. Cortina amunt, cortina avall, cantants perduts en un escenari desolat, estatisme i gestualitat estereotipada amb moments de vergonya aliena (la coreografia del cor de soldats): Il trovatore pot tenir una trama al límit de l'impossible, però, si s'intenta, segur que ofereix més possibilitats que una risible confrontació entre Clicks de Playmobil blaus i vermells. A més, descarregar la feina en els cantants només es pot fer quan aquests responen amb veus pletòriques, cosa que tampoc va ser el cas al cent per cent en aquest deslluït aniversari.

El país del sí i el país del no

Fitxa artística:

Direcció i coreografia: Rafael Bonachela

Compositor: Ezio Bosso

Ballarins: Amy Hollingsworth, Fiona Jopp, Cameron McMillan, Lisa Welham, Renaud Wiser y Paul Zivkovich.

Sinopsis: El país del sí i el país del no és la nova col·laboració entre el coreògraf vellesa Rafael Bonachela i el compositor Ezio Bosso. Junts exploren el món dels signes i símbols que governen a la vida diària i desperten records passats enterrats. Aquests espectacle és la investigació més profunda del poder de la imaginació i la habilitat del cos humà per donar forma a la memòria i a els sentiments.

Crítiques:

El dia de 26 de Febrer vam anar a veure El país del sí i el país del no de Rafael Bonacella, a l’auditori. És un espectacle de dansa contemporània que agafa motius del teatre, però que no es defineix com a dansa-teatre. És una questió que Bonacella té clar que escull. Personalment crec que si els ballarins treballessin l’expressió facial i concretessin els moviments cap a un sentiment o emoció l’espectacle adquiriria el context que li fa falta per acabar de tenir sentit totalment. L’energia de tots els moviments dels ballarins és espectacular, es veuen marcats els canvis de ritme, la força del que estan expressant. Em va impressionar molt el primer ball de l’Amy en solitari, amb el cos aconsegueix transmetre que s’està ofegant, creant una tensió i intriga en l’espectador. Aquesta és l’escena més remarcable, i afegeixo que l’escena de la lluita tambè ensenya aquesta problemàtica molt clarament. Però en els dos casos, crec que l’espectador es sentiria més captivat si hi hagués expressió facial amb caràcter: A la lluita, li falta violència; a l’angoixa, dolor. Sembla que els ballarins es quedin a un pas de les seves emocions.Tècnicament, l’espectacle és quasi perfecte. Cada moviment té l’energia i la precisió de l’anterior, i del següent. La visió espacial que necessiten els ballarins per moure’s en aquestes quadrícules imaginaries que crea el director és molt aguda. Aquesta geometrització de l’escenari es complementa amb una sèrie de llums fluorescents col·locats de forma quadrades o rectangular, i una pantalla que canvia de color al darrera, fet que complementa el tipus d’emoció que es treballa.Per altra banda, hi han moltes escenes de coordinació espectaculars, com aquella en que hi ha una il·luminació al terra que crea unes línies rectes a mode de carrils, per els quals avancen progressivament veloços, els ballarins.Concloent doncs, l’espectacle és molt recomanable ja que tècnicament i estèticament és molt bonic. Tot i així, no em va aportar una idea o concepte que després de veure l’espectacle em fes reflexionar o pensar-hi.


El país del sí i el país del no és sense dubte l’espectacle de dansa que més m’ha agradat. Tant per la tècnica, la coreografia, la escenografia, la música i la interpretació, encara que aquesta era la part més fluixa.
La tècnica era espectacular, els moviments dels ballarins eren excepcionals, i ni amb la mínima mostra d’esforç físic. Això va ser així durant tot l’espectacle, i s’ha de tenir en compte que requeria un gran esforç i moltíssim resistència, cosa que caracteritzava els ballarins, que no van perdre l’energia ni un sol minut. La coreografia tenia una gran dificultat, tan en resistència, en tècnica i en sentiment. Estava formada, en la majoria d’escenes, per unes seqüències de passos, que canviaven en l’espai, en la posició i de ballarins. Hi havia constants repeticions, però cadascuna era diferent a l’anterior perquè hi havia una petita variació i no es feia repetitiva en cap moment. Com ja he dit, estava repartit en escenes, jo vaig entendre que cadascuna representava els diferents sentiments dels ballarins, ja que ell tipus de moviment eren diferents. A cada escena els ballarins entraven i sortien pels laterals, i molt sovint travessant l’estructura de ferro i florescents, formant l’escenografia, aquesta em va semblar molt adient, perquè encara que tota l’estona fos la mateixa, canviava constantment. A cada escena la llum dels florescents formava una il·luminació diferent, ja que s’encenien i s’apagaven. I amb les llums canviava també la música, composta pel music Italià, Ezio Bosso. Cadascuna de les peces va ser composada especialment pel País del sí i el país del no, la música era molt particular, semblava que cada cop estigués més a prop del clímax de la peça, però en cap moment perdia la màgia. Per tant cada peça es podria traduir a un moviment i un sentiment. Tot això anava acompanyat de la interpretació, tot i que no era el millor de l’espectacle, estava present tota la estona. Els ballarins representaven els sentiments i les emocions a través del moviment, que anava acompanyat d’una petita expressió facial. En alguns moments faltava més expressió, encara que aquesta era substituïda per l’emoció dels moviments.
Per tant, per a mi va ser casi perfecte, no ho va ser, sempre es pot millora, sinó el món artístic no seria el mateix, ja que no caldria superar res.

El llac de les mosques de Sol Picó i Flexelf

EL LLAC DE LES MOSQUES: SOL PICÓ.

Cia. Sol Picó



Direcció i coreografia: Sol Picó Ballarins: Valentí Rocamora i Torà, Sol Picó
Actor - Maquinista: Joan Manrique
Saxo i veu: Mireia Tejero
Bateria i veu: Mercè Ros
Guitarra i veu: Jordi Pegenaute
Baixista i veu: Joan Rectoret
Tècnic de llum: Sylvia Kuchinow
Tècnic de so: Stéphane CarteauxRoad Manager,
Regidora: Daphné Malherbe


Reproduir un concert de rock and roll és l’objectiu de Sol Picó en aquest Llac de les mosques, una recerca de la nostra pròpia evolució a través de tots els rituals que conformen un recital de rock: la presentació dels cantants, els solos dels músics, les coreografies amb els cors… El concert serà l’espai perfecte per treballar la intercomunicació amb el públic, part d’aquest espectacle i autèntic generador d’emocions. El Teatre Auditori de Granollers ha acollit en residència la companyia de Sol Picó que comptarà amb la col·laboració de dos músics vallesans: Jordi Pegenaute i Joan Rectoret, components del grup Té Punch!







FLEXELF.








Direcció i coreografia: Àngels Margarit.
Interpretació: Fàtima Campos, Isabel López,Roser López Espinosa, Joan Palau, Dori Sánchez.
Espectacle familiar recomanat a partir de 6 anys.

Flexelf és una paraula que neix del moviment d'un punt que es fa línia, es caragola, s'emmiralla i es repeteix. Àngels Margarit / Cia Mudances ens ofereix un espectacle de dansa que parla de l'escriptura del cos a l'espai, la cal·ligrafia efímera de llengües exòtiques i geometries juganeres. A Flexelf el cos i el moviment són essencials, però en diàleg amb materials diversos: vestuaris escultura, objectes que ballen, personatges tèxtils i domèstics, joguines, músiques, sons, imatges que ens enganyen, llum... La poètica del moviment ens fascinarà.




CRÍTIQUES:




L’espectacle va tenir lloc al teatre Auditori de Granollers el dia 14 de novembre del 2009 .Una fusió de música , dansa i teatre on participaven ballarins: La Sol Picó, protagonista de l’obra i el seu ajudant. I músics: Un guitarrista, un baixista, una saxofonista i una bateria.Cal destacar la presència escènica de tots en general, però en especial, la dels músics que en cap moment van desaparèixer de l’escenari i en ocasions intervenien a l’obra.Sinó fos per la seva actuació no hagués sigut difícil oblidar-nos d’ells i centrar-nos únicament en la Sol Picó. A part de la tècnica musical que els permetia tenir una ballarina a sobre i seguir tocant.Un centrifugat et pot canviar la vida, aquest era el tema principal de l’obra, on la protagonista feia un canvi radical després de passar per una rentadora.Durant la primera part de l’obra la Sol anava vestida de Blanc i ens va mostrar la seva gran tècnica ballant dansa contemporània individualment i amb el seu ajudant. On a part de ballar també actuaven i parlaven entre ells. Va utilitzar una pantalla per projectar la seva imatge filmada des de d’alt mentre ella estava ballant al terra, era una imatge impresionant , perquè semblava que estigués volant.Després del centrifugat, va passar de vestir amb roba de ballarina clàssica a un vestuari més atrevit de color negre. La ballarina s’anava traient peces de roba, fins que al final, es quedava amb roba interior.
Els músics que l’acompanyaven la van envoltar amb un guix, deixant-la completament enguixada i sense mobilitat. Després la van transportar amb un carro fins al davant de l’escenari on va demanar un “contraautògraf”, que la gent del públic signés o escrivís alguna cosa en el guix. Un final sorprenent i emocionant on a la protagonista li van caure algunes llàgrimes.
L’espectacle hem va agradar perquè combinava la música el teatre i la dansa, i reflectia el treball en equip dels diferents artistes. Es veia clarament que la intenció no era fer una actuació en la que ella era l’únic centre d’atenció, sinó fer participar als altres membres malgrat que la clara protagonista era la Sol Picó.
L’argument no quedava massa clar, però era una obra surrealista on el millor que podies fer era disfrutar del que et mostraven sense capficar-te en l’argument.Va estar bé que fes participar al públic dirigint-se a ell quan parlava , i al final fent signar els espectadors al guix. Aquest final hem va sorprendre bastat, no m’esperava que deixessin la llibertat al públic d’acostar-te a la ballarina en massa. El públic va respondre bé i van escriure missatges d’admiració i de tot tipus. Però ho vaig trobar molt provocador per ella i no hem va sobtar que plorés, ja que per una ballarina, quedar-se en aquell estat és el pitjor del món i si a més la gent s’acosta a tu i t’escriu missatges bonics és molt difícil no emocionar-se.

L’actuació de la setmana següent al teatre auditori ‘ FLEXELF'va ser un espectacle molt menys professional , dirigit als alumnes de batxillerat.Era una obra protagonitzada per cinc dones i un home. Plena de colors, formes i músiques curioses. Per aquestes característiques, crec que estaria millor enfocar-lo per a un públic més jove, ja que als espectadors més grans s’els va fer llarg i avorrit. No només pel fet de que l’obra no sigues indicada per la nostra edat, sinó perquè les dones no transmetien res i mancaven d’energia, en canvi l’home tenia molta energia.Tampoc va ajudar que entre el públic hi hagués gen més petita que cridaven i feien impossible una estància agradable en el teatre.També treballaven molt els audiovisuals, posaven vídeos també colorits entre coreografia i coreografia. I el que més hem va agradar va ser un efecte mirall que van fer amb una càmera i un projector que projectava la imatge a la paret on es veien els moviments de les ballarines multiplicats i invertits, això hem va recordar a l’audiovisual de la Sol Picó, i comparant-los vaig pensar que podia estar molt més aconseguit. Des del meu punt de vista la energia que tenia la Sol i el seu equip no és pot comparar amb el de Flex-flex, i el final , si es pot dir final va ser molt brusc, poc treballat i es notava que no estaven satisfets amb el que acabaven de fer.En canvi el de la setmana passada hem va semblar molt més indicat encara que hem sobtés i hem desconcertés.




Isabel Pla Teixidor.