Cia. Sol Picó
Direcció i coreografia: Sol Picó Ballarins: Valentí Rocamora i Torà, Sol Picó
Actor - Maquinista: Joan Manrique
Saxo i veu: Mireia Tejero
Bateria i veu: Mercè Ros
Guitarra i veu: Jordi Pegenaute
Baixista i veu: Joan Rectoret
Tècnic de llum: Sylvia Kuchinow
Tècnic de so: Stéphane CarteauxRoad Manager,
Regidora: Daphné Malherbe
Reproduir un concert de rock and roll és l’objectiu de Sol Picó en aquest Llac de les mosques, una recerca de la nostra pròpia evolució a través de tots els rituals que conformen un recital de rock: la presentació dels cantants, els solos dels músics, les coreografies amb els cors… El concert serà l’espai perfecte per treballar la intercomunicació amb el públic, part d’aquest espectacle i autèntic generador d’emocions. El Teatre Auditori de Granollers ha acollit en residència la companyia de Sol Picó que comptarà amb la col·laboració de dos músics vallesans: Jordi Pegenaute i Joan Rectoret, components del grup Té Punch!
FLEXELF.
Direcció i coreografia: Àngels Margarit.
Interpretació: Fàtima Campos, Isabel López,Roser López Espinosa, Joan Palau, Dori Sánchez.
Espectacle familiar recomanat a partir de 6 anys.
Flexelf és una paraula que neix del moviment d'un punt que es fa línia, es caragola, s'emmiralla i es repeteix. Àngels Margarit / Cia Mudances ens ofereix un espectacle de dansa que parla de l'escriptura del cos a l'espai, la cal·ligrafia efímera de llengües exòtiques i geometries juganeres. A Flexelf el cos i el moviment són essencials, però en diàleg amb materials diversos: vestuaris escultura, objectes que ballen, personatges tèxtils i domèstics, joguines, músiques, sons, imatges que ens enganyen, llum... La poètica del moviment ens fascinarà.
CRÍTIQUES:
L’espectacle va tenir lloc al teatre Auditori de Granollers el dia 14 de novembre del 2009 .Una fusió de música , dansa i teatre on participaven ballarins: La Sol Picó, protagonista de l’obra i el seu ajudant. I músics: Un guitarrista, un baixista, una saxofonista i una bateria.Cal destacar la presència escènica de tots en general, però en especial, la dels músics que en cap moment van desaparèixer de l’escenari i en ocasions intervenien a l’obra.Sinó fos per la seva actuació no hagués sigut difícil oblidar-nos d’ells i centrar-nos únicament en la Sol Picó. A part de la tècnica musical que els permetia tenir una ballarina a sobre i seguir tocant.Un centrifugat et pot canviar la vida, aquest era el tema principal de l’obra, on la protagonista feia un canvi radical després de passar per una rentadora.Durant la primera part de l’obra la Sol anava vestida de Blanc i ens va mostrar la seva gran tècnica ballant dansa contemporània individualment i amb el seu ajudant. On a part de ballar també actuaven i parlaven entre ells. Va utilitzar una pantalla per projectar la seva imatge filmada des de d’alt mentre ella estava ballant al terra, era una imatge impresionant , perquè semblava que estigués volant.Després del centrifugat, va passar de vestir amb roba de ballarina clàssica a un vestuari més atrevit de color negre. La ballarina s’anava traient peces de roba, fins que al final, es quedava amb roba interior.
Els músics que l’acompanyaven la van envoltar amb un guix, deixant-la completament enguixada i sense mobilitat. Després la van transportar amb un carro fins al davant de l’escenari on va demanar un “contraautògraf”, que la gent del públic signés o escrivís alguna cosa en el guix. Un final sorprenent i emocionant on a la protagonista li van caure algunes llàgrimes.
L’espectacle hem va agradar perquè combinava la música el teatre i la dansa, i reflectia el treball en equip dels diferents artistes. Es veia clarament que la intenció no era fer una actuació en la que ella era l’únic centre d’atenció, sinó fer participar als altres membres malgrat que la clara protagonista era la Sol Picó.
L’argument no quedava massa clar, però era una obra surrealista on el millor que podies fer era disfrutar del que et mostraven sense capficar-te en l’argument.Va estar bé que fes participar al públic dirigint-se a ell quan parlava , i al final fent signar els espectadors al guix. Aquest final hem va sorprendre bastat, no m’esperava que deixessin la llibertat al públic d’acostar-te a la ballarina en massa. El públic va respondre bé i van escriure missatges d’admiració i de tot tipus. Però ho vaig trobar molt provocador per ella i no hem va sobtar que plorés, ja que per una ballarina, quedar-se en aquell estat és el pitjor del món i si a més la gent s’acosta a tu i t’escriu missatges bonics és molt difícil no emocionar-se.
L’actuació de la setmana següent al teatre auditori ‘ FLEXELF'va ser un espectacle molt menys professional , dirigit als alumnes de batxillerat.Era una obra protagonitzada per cinc dones i un home. Plena de colors, formes i músiques curioses. Per aquestes característiques, crec que estaria millor enfocar-lo per a un públic més jove, ja que als espectadors més grans s’els va fer llarg i avorrit. No només pel fet de que l’obra no sigues indicada per la nostra edat, sinó perquè les dones no transmetien res i mancaven d’energia, en canvi l’home tenia molta energia.Tampoc va ajudar que entre el públic hi hagués gen més petita que cridaven i feien impossible una estància agradable en el teatre.També treballaven molt els audiovisuals, posaven vídeos també colorits entre coreografia i coreografia. I el que més hem va agradar va ser un efecte mirall que van fer amb una càmera i un projector que projectava la imatge a la paret on es veien els moviments de les ballarines multiplicats i invertits, això hem va recordar a l’audiovisual de la Sol Picó, i comparant-los vaig pensar que podia estar molt més aconseguit. Des del meu punt de vista la energia que tenia la Sol i el seu equip no és pot comparar amb el de Flex-flex, i el final , si es pot dir final va ser molt brusc, poc treballat i es notava que no estaven satisfets amb el que acabaven de fer.En canvi el de la setmana passada hem va semblar molt més indicat encara que hem sobtés i hem desconcertés.
Isabel Pla Teixidor.
