Fitxa artística:
Direcció i coreografia: Rafael Bonachela
Compositor: Ezio Bosso
Ballarins: Amy Hollingsworth, Fiona Jopp, Cameron McMillan, Lisa Welham, Renaud Wiser y Paul Zivkovich.
Sinopsis: El país del sí i el país del no és la nova col·laboració entre el coreògraf vellesa Rafael Bonachela i el compositor Ezio Bosso. Junts exploren el món dels signes i símbols que governen a la vida diària i desperten records passats enterrats. Aquests espectacle és la investigació més profunda del poder de la imaginació i la habilitat del cos humà per donar forma a la memòria i a els sentiments.
Crítiques:El dia de 26 de Febrer vam anar a veure El país del sí i el país del no de Rafael Bonacella, a l’auditori. És un espectacle de dansa contemporània que agafa motius del teatre, però que no es defineix com a dansa-teatre. És una questió que Bonacella té clar que escull. Personalment crec que si els ballarins treballessin l’expressió facial i concretessin els moviments cap a un sentiment o emoció l’espectacle adquiriria el context que li fa falta per acabar de tenir sentit totalment. L’energia de tots els moviments dels ballarins és espectacular, es veuen marcats els canvis de ritme, la força del que estan expressant. Em va impressionar molt el primer ball de l’Amy en solitari, amb el cos aconsegueix transmetre que s’està ofegant, creant una tensió i intriga en l’espectador. Aquesta és l’escena més remarcable, i afegeixo que l’escena de la lluita tambè ensenya aquesta problemàtica molt clarament. Però en els dos casos, crec que l’espectador es sentiria més captivat si hi hagués expressió facial amb caràcter: A la lluita, li falta violència; a l’angoixa, dolor. Sembla que els ballarins es quedin a un pas de les seves emocions.Tècnicament, l’espectacle és quasi perfecte. Cada moviment té l’energia i la precisió de l’anterior, i del següent. La visió espacial que necessiten els ballarins per moure’s en aquestes quadrícules imaginaries que crea el director és molt aguda. Aquesta geometrització de l’escenari es complementa amb una sèrie de llums fluorescents col·locats de forma quadrades o rectangular, i una pantalla que canvia de color al darrera, fet que complementa el tipus d’emoció que es treballa.Per altra banda, hi han moltes escenes de coordinació espectaculars, com aquella en que hi ha una il·luminació al terra que crea unes línies rectes a mode de carrils, per els quals avancen progressivament veloços, els ballarins.Concloent doncs, l’espectacle és molt recomanable ja que tècnicament i estèticament és molt bonic. Tot i així, no em va aportar una idea o concepte que després de veure l’espectacle em fes reflexionar o pensar-hi.
El país del sí i el país del no és sense dubte l’espectacle de dansa que més m’ha agradat. Tant per la tècnica, la coreografia, la escenografia, la música i la interpretació, encara que aquesta era la part més fluixa.
La tècnica era espectacular, els moviments dels ballarins eren excepcionals, i ni amb la mínima mostra d’esforç físic. Això va ser així durant tot l’espectacle, i s’ha de tenir en compte que requeria un gran esforç i moltíssim resistència, cosa que caracteritzava els ballarins, que no van perdre l’energia ni un sol minut. La coreografia tenia una gran dificultat, tan en resistència, en tècnica i en sentiment. Estava formada, en la majoria d’escenes, per unes seqüències de passos, que canviaven en l’espai, en la posició i de ballarins. Hi havia constants repeticions, però cadascuna era diferent a l’anterior perquè hi havia una petita variació i no es feia repetitiva en cap moment. Com ja he dit, estava repartit en escenes, jo vaig entendre que cadascuna representava els diferents sentiments dels ballarins, ja que ell tipus de moviment eren diferents. A cada escena els ballarins entraven i sortien pels laterals, i molt sovint travessant l’estructura de ferro i florescents, formant l’escenografia, aquesta em va semblar molt adient, perquè encara que tota l’estona fos la mateixa, canviava constantment. A cada escena la llum dels florescents formava una il·luminació diferent, ja que s’encenien i s’apagaven. I amb les llums canviava també la música, composta pel music Italià, Ezio Bosso. Cadascuna de les peces va ser composada especialment pel País del sí i el país del no, la música era molt particular, semblava que cada cop estigués més a prop del clímax de la peça, però en cap moment perdia la màgia. Per tant cada peça es podria traduir a un moviment i un sentiment. Tot això anava acompanyat de la interpretació, tot i que no era el millor de l’espectacle, estava present tota la estona. Els ballarins representaven els sentiments i les emocions a través del moviment, que anava acompanyat d’una petita expressió facial. En alguns moments faltava més expressió, encara que aquesta era substituïda per l’emoció dels moviments.
Per tant, per a mi va ser casi perfecte, no ho va ser, sempre es pot millora, sinó el món artístic no seria el mateix, ja que no caldria superar res.
ANY/TEMPORADA: 
